Fortieth Quarter President: Mr. Obama.

Son les 05.12h, hora local catalana. No puc negar-ho, estic content. Soc conscient que per com soc, per la meva forma de ser i per les meves visions a nivell polític, aquest tema m'hauria de resultar irreverent, però aquesta nit he sentit el meu pit inflar-se en veure que Barak Obama és el nou president del Estats Units d'Amèrica. Tot i així desconfio del progrés, el decreixement i la globalització social que es pot entre-llegir a les predicacions del ja ex-senador Obama. Dubto que el món abandoni el corrupte sistema capitalista, i endavant amb Obama al capdavant s'enceti un nou món on prevalgui la llibertat, la igualtat, responsabilitat social i els drets socials per sobre de l'economia, el petroli i la guerra. Tot i així avui somric un xic més, serà el benefici del dubte.

338 compromissaris dels 270 necessaris front els 155 del candidat republicà, han obert les portes al primer afroamericà a la casa dels blancs (parlo, com no de The White House), és probablement aquest el fet que més m'emociona, sembla que així em demostro que el destí no esta escrit, que es pot confiar encara en la humanitat i la seva intel·ligència, que el color de la pell ja no es més important que el color dels ulls. Sembla que veig reflexat quelcom personal.

Més enllà de l'habitatge gens modest al 1600 de l'Avinguda Pensylvania de Washington, la gran fita de Barak Obama, ha estat obviant el color de la pell, la il·lusió i la confiança que ha ha aconseguit transmetre a la societat nord-americana, i gran part de la població mundial. Fet que pocs polítics siguin d'on siguin han assolit. Cal ara no decebre les esperances dipositades per milions de persones del seu país, i assolir el canvi global que arreu del món s'espera d'aquesta nova era on bé podríem catapultar el món contemporani, tot canviant d'època històrica.

Barak Obama ha emocionat el món amb el seu "Yes we can", ho ha pronunciat de tal manera que la gent l'ha sentit i més enllà de l'oïda, ha sentit "I have a dream" de Martin Luther King, fent vibrar amb un més que desitjat canvi. Un canvi que ha de respondre a les seves promeses electorals front la societat nord-americans i els ciutadans de diferents nacions que viuen sota la por o l'esperança de l'actuació administrativa nord-americana.

Em queda dir, que si bé Barak Obama creu que si que poden ( o podem, segons es vulgui entendre), bé li ha de quedar clar que ara es ell qui SI QUE POT canviar-ho tot. Pot des de la seva posició donar cobertura sanitària als obrers americans, pot assumir la seva responsabilitat vers els Països que oprimeixen els seus ciutadans o ocupen territoris d'altres nacions, pot equilibrar la balança reduint l'escletxa que divideix el nord i el sud, o els rics i els pobres, pot exigir un repartiment més igualitari de la riquesa, pot evitar les guerres injustes i innecessàries, però probablement això no ho farà, no ho farà perquè decebrà fent saber que es massa "dretà".

Ricard Pinilla, de tal palo tal astilla.

Llegeixo amb cert estupor els comentaris que el pare d'en Ricard Pinilla, "l'engendre humà" del barri de Sant Gervasi de Barcelona que amb l'ajut d'Oriol Plana i Juan Josè (menor d'edat), van humiliar, vexar, torturar i cremar fins a la mort a una indigent la nit del 16 de desembre de 2005, a les instal·lacions d'un caixer de La Caixa del distingit barri barceloní.

No cal que doni gaire informació sobre el fet, doncs darrerament, en iniciar-se el judici, tots hem recordat, mercès a la gran qualitat periodística d'aquest país, les imatges on Rosario mor a causa de la prepotència d'aquests mimats nens de papa.

Tot i que la noticia sigui el judici, no he pogut passar per alt el grau de defensa que exerceix el pare d'en Ricard, Esteban Espinilla, de la "gamberrada totalment normal" de la qual van ser protagonistes aquesta manada d'inútils.

Espinilla pare, no te cap mena de vergonya al afirmar davant els periodistes del diari ADN "la dona, pobre, donava molt de joc, era un perill" a més aquesta mena de honoris causa de la barbàrie no dubta que " la següent generació també farà coses així" el pitjor es que és molt probable, doncs és la gent com aquest pare la que educa el futur, i encara més quant és la gent dels barris benestants de les grans ciutats els que malversen el futur, sense cap mena de dubte, si la societat segueix per aquest Camí, els futurs jutges, caporals, ministres i governants varis, provindran majoritariament d'aquesta mena de famílies miserables que en bloc menyspreen la vida aliena. O la justícia s'espavila aviat, o podem dir que ens estem bevent tot l'oli, i a més refregit.

Aquest home, no content amb les perles que us transcric, també afegeix que "va ser un estira i arronsa entre els nois i la dona, tan sols una broma" doncs mira em se de més d'un que li vindria de gust fer-te un parell de brometes, més que res per riure. A més per tal de englobar el contingut sempre va bé dir el nom d'algú conegut, i ell culte com és manifesta que "no és un assassinat si no un mort accidental tipus Farruquito" doncs valent mal parit estas fets pare i fill.

Diu que els nois "no van voler fer mal, ni tan sols sabien que allò anava a explotar" i per que quedi clar que no n'hi ha premeditació ens diu que si haguessin "trobat un pot de pintura groga, haguessin pintat la dona sencera de groc" que sense dubte deu ser molt divertit, el problema és que el bidó era de combustible, un bidó que dubtosament van trobar, doncs entre la primera visita i la segona al caixer, passen ben bé un quart d'hora. Evidentment en quart d'hora dona el temps suficient per trobar un bidó de combustible, però el preu del cru de fa tres anys no era per anar llençant bidons pel carrer, i no menys cert és que també dona temps per anar a una benzinera en un dels flamants vehicles de papi, o simplement agafar el bidó de "por si me quedo tirao'" que de ben segur duien en un Audí A4, o similar.

Amb aquesta classe de pares, més val que comencem a plantejar-nos que el problema de l'educació, no és només la falta de motivació dels mestres, ni si educació per a la ciutadania serà en anglès o llatí, mirem més aprop, quins son els models de convivència i respecte vers la vida i vers l'altre se'ns dona a casa. Dubto que la presó sigui el lloc idoni per a reeducar ningú, però mentre cap geni tingui alguna pensada millor, desitjo que aquest parell de FILLS DE PUTA, pateixin les conseqüències de viure 28 anys a la mateixa cela que un pobre lladre, que ho és per mantenir dos fills, l'avia i una dona, i que sent que es ser un desgraciat, i d'això la Model n'està plena.

La sequera ja esta seca.

Diuen els entessos que la sequia ja s'ha acabat, que els nostres pantans quasibè estan al 50%, que l'aigua de l'Ebre ja no ens fa falta i que allò dels vaixells ja no caldra. Però a mi no em deixa de sobtar la capacitat més notable dels politics catalans, el "nofaigres". Cap aquí cap allà amb el minitrasvase, cap aquí cap allà amb les aigües de Marsella o d'Almeria, cap aquí cap allà amb les aigües que vindran en Renfe, que d'això no s'ha parlat gaire perque ningú s'ha cregut que Renfe pugui fer-nos arribar aigua abans que pasi la sequera, no poden portar un tren amb "kurreles" a Gava, com ha de portar un tren amb aigua a Barcelona des de qui sap on???

La qüestió que m'angoixa és que la millor acció politica que ha fet la Generalitat, ha estat ressar al Moreneta perque porti plujes a la seca Catalunya, i deu ser que per aconseguir fidels a la verge negre, que li ha concedit la petició a l'ateu Baltasar, no confondre amb el rei negre, que aquell porta regals i aquest només regala contrates a "la Caixa", ja se sap, van picar a la porta del depatx "d'algú" i li va dir allò de "Hablamos?" i clar amb aquellà retorica tan perfecte ningú pot evitar cedir un contracte que donara millions als "habladores".

A aquestes alçades no se fins a quin punt estic a favor del TRASVASAMENT d'aigües de l'Ebre, tot i que en aquests moments certs pobles estan qusi literalment fins al coll d'aigües de l'Ebre a cause de les pluges. Però tinc clar que no podem permetre'ns deixar de banda les polítiques que facilitin l'estalviament d'aigua a l'area metropolitana, no puc entendre que aviat és puguin emplenar piscines, o que els ajuntament tornin a regar amb aigües potables, desgràcia que han fet al llarg de massa temps, i amb la que s'ha malbaratat una preciosa quantitat d'aigua que encara podria estar als enbasaments que abasteixen la ciutat i la seva area.

A tot això cal afegir que en l'actualitat els pantans estan al 46.3% i als 284.4 Hm2, és a dir 15.6Hm2 menys que en el moment en que es va activar el pla de sequia i el reial decret de llei, pel qual possaven en escacs i qusibè mat totes les accions particulars que anesin destinades a malvaratar aigua potable, que no em sembla malament, si no que lo deolent és haver-ho fet tan tard. Ara bè, resulta que estem a les portes de l'època de l'any que més aigua es consumeix, si no s'endureixen les messures d'estalvi, i s'assegura l'abastiment, la propera època de sequera, o bè comença just en acabar l'estiu, o bè en Baltasar ès fa molt debot de la moreneta, en cas contrari dubto que ens torni a fer el favor.

L'Ombra del Vent

L'habitació estava infestada de creus. Penjaven de la sostrada, onejaven als extrems d'un munt de cordils, i, clavades amb claus, atapeïen tambè les parets. N'hi havia desenes. Es podien endevinar també als racons, gravades amb ganivet als mobles de fusta, esgarrapades a les rajoles, guixades en vermell damunt els miralls. Les petjades que arribaven fins...

"Propera parada. Sants-Estació. Correspondència amb línia tres i Rodalies Renfe."

Així han acabat habitualment les meves lectures diaries de l'Ombra del Vent, la primera gran novela del català Carlos Ruiz Zafón. Alguns pot ser em m'odiareu per haver-vos transcrit unes linies de la novela, d'altres pot ser em demanaran drets d'autor... Que hi farem. És cert que la novela va ser publicada ara fa sis anys, però m'he resistit ha llegir-la per un motiu molt concret que és pel mateix pel cual no em llegeixo El Joc de l'Àngel, detesto portar el mateix llibre que porta la majoria de lectors del metro de Barcelona, que no som pocs.

L'Ombra del Vent, ha sigut una de els obres que més m'ha captivat i m'ha fet lliurar-me a la seva lectura, quasi tan com les noveles històriques d'en Noah Gordon. El tret caracteristic d'aquesta lectura, però, ha estat que ha aconseguit desdoblar el meu pensament al llarg de la lectura. Per una banda la trama ha sigut d'allò més inquietant, m'ha captivat les anades i vingudes del Daniel Sempere, el seu protagonista i d'en Julià Carax, l'alterego d'en Daniel i evidentment tan protragonsita com ell. Tot i que la historia ha sigut realment interesant, i ha fet que llegeixi i rellegeixi parragrafs per no perdre detalla, el que també m'ha cridat l'atenció del llibre ha estat, i pot ser influenciat per la bona premsa del llibre, la descripció d'una Barcelona captivadora, que malauradament no encaixa amb la realitat actual, i amb un dubtos paral·lelisme amb la Barcelona que presenta la historia.

Llegint m'he preguntat en diverses ocasions si eren reals els espai que son narrats, com ara l'existència del metro a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet, de la qual és parla. Tambè m'ha fet preguntar-me certes qüestions a nivell polític i catalanista d'algun dels seus personatges o instants concrets de la novela, em pregunto com s'explica en aquest Best-Seller en la seva edicó espanyola la persecucció a un dels personatges per ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans a la clandestinitat. I encara més em sobte que es parli de cert libre d'un català que publicava en francès ambans que en català, a l'edició espanyola serà el mateix o sera el llibre d'un espanyol publicat en francès abans que en espanyol. Son certes preguntes que no treuen merit a l'obra però que m'han convidat ha cercar l'edició castellana i mirar com diferencia els catalonaprlants dels castellanoparlants, que en català no dubta en transcriure en espanyol a uns i en catala els altres. Espero poder explicar-vos aviat quin és el desenllaç d'aquesta investigació literaria.

He de reconeixer que aquest llibre m'ha captivat mol més del que em pogues esperar i que no m'equivoco si en recomano la seva lectura. A mi que la literatura històrica sempre, i des de ben jovenet, m'ha agradat, he de reconeixer que no m'ha acabat de fer el pes en l'aspecte històric, però la vida del jove Sempere és de les que et captiven i et conviden a posar cara a totes i cadscuna de les persones que s'hi relacionen. Fins i tot costa no sentir pena, alegria, tristor i felicitat amb les seves aventures, costa no veure reflexat quelcom conegut en primera persona. A mi per ara m'esperen "El Hombre que se Enamoro de la Luna" i la "Clau Gaudí" ja us explicare.

"SC, refuerza su Patrimonio" quin patimoni?

Ja fa una setmana que s'ha publicat, i qui us escriu arriba tard, però no per això deixo de comparir amb els que volgueu aquesta broma de massa mal gust. Divendres 16 de Maig, com cada divendres l'ajuntament de Santa Coloma publicava el seu full informatiu i propagandistic de la figura d'en Bartolomeo Muñoz, alcalde PSOEcialista de la ciutat.

La gran noticia d'aquesta setmana en portada ha estat el reforç del patrimoni colomenc, que s'ha aprovat al ple municipal del dia 8 de Maig. Un patrimoni que fa massa tems que l'ajuntament s'ha encarregat d'enderrocar, paradoxal és el casa de la primera imatge que ens publiquen al full informatiiu, l'Auditori de Can Roig i Torres de l'any 2006 forma part del nostre patrimoni. Un patrimoni que existeix mercès a la tala d'una bonica palmera que hi havia al centre dels jardins d'aquest conservatori de musica, una palmera que hi era des de fa més d'un segle, probablement la primera palmera de la ciutat.

La resta del patrimoni colomenc, segons l'ajuntament, son la Masia del Carrer Nou, que allotja l'Area Cultutural Oriol, datada del segle XVIII, els antics Safaretjos, envoltats d'uns magnifics jardins grisos i sense cap mena de record al que en el seu dia van ser, l'antiga fàbrica tèxtil de Can Xiquet de l'any 1947, el Tanatori de Torribera del 1936, dues cases particulars del Passeig Mossén Jaume Gordi d'entre els anys 20 i 30, la massia de Can Collblanch de 1925 i el Molí d'en Ribé del segle VIV.


Això però no contemple les destruccions patrimonials de la ciutat que l'ajuntament socialista ha dut a terme amb el recolçament en d'altres legislatures de CiU i ICV-EUiA.

Espasi com Can Bachs datat del segle XVIII i que era de les mes antigues construccions colomenques va ser enderrocada l'any 2002. O la masia de Can Calvet enderrocada l'any 1993 que era datada del segle XVIII. La tambè datada al segle XVIII i enderrocada l'any 2005 era una masia situada al carrer Marina.

Però per si haver enderrocat elemnts històrics de la ciutat no fos suficient, han fet caure d'aquest nou cataleg patrimonial espais colomencs que sembla que condemnen a l'enderrocament i deixen a l'abast de la creixent onada especulatoria de Gramenet, espais com les cases del carrer Bonavista.

D'altres espasi que han perdut la seva raó patrimonial son la actual biblioteca de Can Peixauet, que fou enderrocada i reconstruida amb la teixa forma, pot ser per enganyar-nos. Rememorable tambè és la casa d'en Vilaseca, antiga masia colomenca enderrocada per a la consecució del PERI de la ciutat.

L'alcalde no s'en adona, el seu equip ens pren per ignorants, l'ajuntament arribà tard a tot, menys als grans convites que s'autoorganitzen. La patranya política colomenca és dia a dia un gran tetare plagat de mentides i enganys. Pretenen fer-nos creure que el nou cataleg de protecció del patrimoni és important, però la realitat no ès altre que la veritat, en aquests moments cap dels espasi catalogats interfereixen en els plans urbanistics i especulatius. En quant molestin a terra i ja crearem un nou patrimoni, encara que sigui edificat el mes anterior.

Per fi desemmascarats.

Semblava que haviem d'aguantar molt més temps les mentides i falcies dels polítics, semblava que mai veuríem un polític dient públicament el que pensa respecte la immigració, fins hi tot ens hem trobat a molts qüestionant les més que repetides acusacions vers els polítics, que eren uns mentiders, que perseguien els estrangers, que ens criminalitzaven com a immigrants, que la manobre els era rentable... Però quant tot plegat semblava que eren acusacions infundades per quatre radicals pro immigrants, tres hippies anclats a la Eivissa dels anys del franquisme que somiaven truites amb molta ceba, dos estrangers amb massa temps lliure per ganduls i un d'adinerat, arriba Berlusconi i fart de mentir, sent remordiments i ens confessa que un immigrant que arriba de manera il·legal a territori italià es el mateix que un delinqüent.

No entraré a avaluar el concepte de delinqüent que té el govern de la república d'Itàlia, però el que si que tinc molt clar és que cap persona pot ser delinqüent pel simple fer de ser persona, de la mateixa manera que no arribo a entendre que una persona pugui ser il·legal, soc incapaç d'entendre que una persona humana engendrada per altres humans pugui arribar a ser il·legal. Tot i la meva capacitat d'entendre que hi han mecanismes d'entrada als països que siguin il·legals dubto que la solució passi per fer fora els estrangers i fer créixer una onada de violència i de xenofòbia al país.

El recentment nomenat Primer Ministre italià, no ha fet més que encendre una metxa de dimensions desconegudes per a molts entre els quals evidentment no s'hi conten els seus assessors que de ben segur que han calculat al mil·limetre les conseqüències d'aquest decret. Que per altra banda tampoc s'han fet esperar gaire, linxaments a barriades de gitanos italians, acomiadaments improcedents a treballadors infravalorats que no disposen de papers o encara pitjor, de mitjans per defensar-se de la maquina de trinxar italiana.

A banda de la incomprensió que em desperta la llei en si, em desconcerta excessivament el fet que en tan sols un mes haguí pogut idear la llei més adient, l'haguí tramet, aprovat i aplicat amb aquesta celeritat amb la que deu fer tot, però en canvi ha estat incapaç de solucionar la merda que és menja la ciutat i els ciutadans de Nàpols, promesa feta en plena campanya que tan sols a fet efectiva avui a la zona on ha dirigit el seu primer consell de ministres, i deixant mes de tres tones de brossa escampada a les portes no només de les llars particulars, sinó també a les portes d'escoles, mercats o llars d'infants. Tot plegat repugnant.

El "signore" vol demostrar la supremacia dels italians, i sobretot demostrar públicament que no li tremola res en signar certes lleis ni per por ni per efectes secundaris de les seves més que habituals visites als cirurgians, plàstics evidentment. El que Berlusconi no admet en tot això es la por que sent al "petó de la mort" de les màfies que l'han ajudat a ser on es. El que no admet és la por als forts del país com "la Camorra", i per això la pren amb els febles, conscients que fa anys que ens han ficat el temor al cos, conscient que els febles tenim por fins i tot que ens acusin de robar l'aire que respiren als "bons del film".

De tornada sense haver marxat.

Bè en aquests moments penso que lo millor és fer un breu post, primer perque fa massa temsp que per qüestions personals no he actualitzat aquest espai, bàsicament perque no em venia de gust. Segon perque en aquests moments vull desconectar i aquest reducte de capsa tonta amb CPU tambè pot ser una via d'escapament, així doncs torno a explicar-vos les meves cabilacions.

Però el principal motiu de voler tornar ès que fa uns dies, set per ser més exactes, aquest espai ha complert un any de vida, un anys en el que amb més deixadesa que un altre cosa he publicat 37 posts, comptant aquest. Recordo el perquè d'haver començat aquest blog [aprofito per matissar que es un Blog, i no pas un Bloc, com marca la seva URL] va ser ara fa més d'un any quant el Sr. Garcia Albiol insultava la inteligència dels ciutadans badalonins i denigrava amb un trist video electoralista la condició dels immigrants de Badalona en concret i de Catalunya [i Espanya, i Europa i el Món] en general.

Aquesta actitut xenòfoba em va motivar a començar a expresar els meus pensaments a traves de la xarxa, per qui volgues llegir-les i evidentment contradir-les tot ajudant-me a comprendre millor la merda de societat que ens envolta.

Bè, queda dit, a partir d'ara torno per aquest món innexistent de la xarxa, de l'intercanvi d'idees i de pensaments, un cop més us convido a continuar participant en la mesura que us vingui de gust. Mercès.

Ple al Carrer, democràcia popular.

Ja fa cert temps que els ciutadans de Gramenet de Besòs pateixen una mena de dictadura, encapçalada per l'Alcalde Bartomeu Muñoz. Ja fa cert temps que els gramenetencs pateixen el menyspreu dels seus polítics, encapçalats per el PSC-PSOE, que és el partit majoritari de la ciutat. Ja fa temps que a Gramenet és pateix la censura i la manca de respecte vers els drets democràtics més elementals com el de participar.

A Santa Coloma de Gramenet (gramenet de Besòs) també fa cert temps que molts ciutadans i ciutadanes s'han cansat d'aquestes pràctiques que els redueixen a ser súbdits d'una ciutat. Fa cert temps que alguns s'han cansat de veure's censurats, oblidats i enganyats.

Però per els que no sapigueu de que va la cosa, intentaré començar pel principi, sense remontar-me a de qui és fill l'alcalde Muñoz (fill del darrer alcalde franquista de la ciutat, Blas Muñoz, el darrer alcalde posat a dit a la vila, fins que la Manuela de Madre possa en Bartomeu.) tan sols us explicaré el perquè del Ple Extraordinari que és va celebrar ahir a la Pl. de la Vila.

Resulta que el dia 4 de Febrer de 2008, quatre entitats que tenia concedit el torn de paraula dins la sessió del Ple Municipal, van ser obligades per la veu "alcaldarial" a callar. Els veïns que no contents amb callar quatre anys i votar un dia, van mostrar el seu rebuig dins el ple, fet que va provocar l'expulsió d'una setantena de veïns de l'ajuntament. No van anular la sessió, o la van tancar al públic, tan sols van seleccionar aquelles veus que no els hi agradaven per poder continuar sense discòrdies ni dissidències el seu teatre de polítiques.

Els veïns van demanar novament la paraula al ple, volien ser sentits en temes de ciutat com La Bastida, el Miguel Hernàndez, Can Zam, la Participació o el soterrament de la B-20. L'alcalde democràticament els hi va negar. I els veïns han decidit censurar el ple de l'ajuntament i muntar el seu propi ple al carrer.

La secundació de la convocatòria va ser significativa, els temes tractats importants, i el punt d'humor li va donar a tot pegat la sensació que els nostres polítics son més humoristes que representants. Em quedo amb certes imatges del matí. Un infant preguntant a un pare aliè a l'acta si "el Sr. Alcalde esta aquí, papa?" o els coneguts agents camuflats supervisant qui diu i fa que. També a una de les terrasses dels bars, alguns dels membres de les Joventuts d'alguns partit enviant SMS a cada intervenció. Tot plegat la detestable imatge d'una ciutat que vol llibertat. Aplaudeixo la iniciativa de Gramenet en Moviment, calen més accions com aquesta, i sobretot que qui s'ha de donar per al·ludit se n'adoni.

Tenim un President, que no ens el mereixem.

El Molt Honorable, i el vipcepresident Carod-Rovira, han visitat aquests dies el Marroc, la meva terra. S'han emplenat la boca uns i altres de dir que hi han moltes coses que uneixen ambdos "territoris" no poden dir països, doncs els representants catalans no saben si Catalunya ho és o no, i per que els marroquins aspiren a ser no un país, si no més aviat quelcom semblant a un imperi nord-africà.

El marroc diu que per solucionar el conflicte del Sàhara, pren exemple de Catalunya, gran i burda mentida. Pren exemple de l'Espanya més rància, la que no reconeix més que dues nacions a la peninsula, la que en fà us de la cultura propia de vascos, catalans, gallecs com a fil vinculant de les seves calúmnies i insults. El Marroc no vol que el Sàhara sigui com la Catalunya que volen els catalans, vol la catalunya que volen els espanyols. Aquesta és la seva Catalunya.

I en Montilla, així ho ha acceptat. Tot i que ha "passat de puntetes", com diu avui El Periodico, sobre el conflicte saharaui, si que ha fet unes declaracions de dubtosa qualitat, per ser dites per un president d'un "territori" amb grans aspiracions nacionals. Un president d'un país oprimit ha acceptat que una altre gent oprimeixi altres pobles. Malauradament sembla que la conquesta espanyola dels Països Catalans, cada cop ès més evident.

Montilla no ha sentit vergonya en afirmar que la pantomina monarcal marroqui sobre el Sàhara, anomenat Pla d'Autonomia per el Sàhara, "és un bon punt de partida" i que ha estat un "avenç sustancial" en la millora del conflicte. Sembla a més que va haver de dir-ho per pressions polítiques marroquines, tot i que Montilla ho ha negat. Seria excesivament perrillòs que el Marroc i el seu Rei poguessin decidir que diu un polític extranger. Però que Montilla diguès el que va dir en nom de Catalunya ès encara pitjor, o no? Carod per la seva part, calladet, serà que no hi esta gaire d'acord? serà que tan sols ès un titella? Sense més Sàhara Lliure, o com diuen per allà Hurra.