26/5/08

L'Ombra del Vent

L'habitació estava infestada de creus. Penjaven de la sostrada, onejaven als extrems d'un munt de cordils, i, clavades amb claus, atapeïen tambè les parets. N'hi havia desenes. Es podien endevinar també als racons, gravades amb ganivet als mobles de fusta, esgarrapades a les rajoles, guixades en vermell damunt els miralls. Les petjades que arribaven fins...

"Propera parada. Sants-Estació. Correspondència amb línia tres i Rodalies Renfe."

Així han acabat habitualment les meves lectures diaries de l'Ombra del Vent, la primera gran novela del català Carlos Ruiz Zafón. Alguns pot ser em m'odiareu per haver-vos transcrit unes linies de la novela, d'altres pot ser em demanaran drets d'autor... Que hi farem. És cert que la novela va ser publicada ara fa sis anys, però m'he resistit ha llegir-la per un motiu molt concret que és pel mateix pel cual no em llegeixo El Joc de l'Àngel, detesto portar el mateix llibre que porta la majoria de lectors del metro de Barcelona, que no som pocs.

L'Ombra del Vent, ha sigut una de els obres que més m'ha captivat i m'ha fet lliurar-me a la seva lectura, quasi tan com les noveles històriques d'en Noah Gordon. El tret caracteristic d'aquesta lectura, però, ha estat que ha aconseguit desdoblar el meu pensament al llarg de la lectura. Per una banda la trama ha sigut d'allò més inquietant, m'ha captivat les anades i vingudes del Daniel Sempere, el seu protagonista i d'en Julià Carax, l'alterego d'en Daniel i evidentment tan protragonsita com ell. Tot i que la historia ha sigut realment interesant, i ha fet que llegeixi i rellegeixi parragrafs per no perdre detalla, el que també m'ha cridat l'atenció del llibre ha estat, i pot ser influenciat per la bona premsa del llibre, la descripció d'una Barcelona captivadora, que malauradament no encaixa amb la realitat actual, i amb un dubtos paral·lelisme amb la Barcelona que presenta la historia.

Llegint m'he preguntat en diverses ocasions si eren reals els espai que son narrats, com ara l'existència del metro a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet, de la qual és parla. Tambè m'ha fet preguntar-me certes qüestions a nivell polític i catalanista d'algun dels seus personatges o instants concrets de la novela, em pregunto com s'explica en aquest Best-Seller en la seva edicó espanyola la persecucció a un dels personatges per ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans a la clandestinitat. I encara més em sobte que es parli de cert libre d'un català que publicava en francès ambans que en català, a l'edició espanyola serà el mateix o sera el llibre d'un espanyol publicat en francès abans que en espanyol. Son certes preguntes que no treuen merit a l'obra però que m'han convidat ha cercar l'edició castellana i mirar com diferencia els catalonaprlants dels castellanoparlants, que en català no dubta en transcriure en espanyol a uns i en catala els altres. Espero poder explicar-vos aviat quin és el desenllaç d'aquesta investigació literaria.

He de reconeixer que aquest llibre m'ha captivat mol més del que em pogues esperar i que no m'equivoco si en recomano la seva lectura. A mi que la literatura històrica sempre, i des de ben jovenet, m'ha agradat, he de reconeixer que no m'ha acabat de fer el pes en l'aspecte històric, però la vida del jove Sempere és de les que et captiven i et conviden a posar cara a totes i cadscuna de les persones que s'hi relacionen. Fins i tot costa no sentir pena, alegria, tristor i felicitat amb les seves aventures, costa no veure reflexat quelcom conegut en primera persona. A mi per ara m'esperen "El Hombre que se Enamoro de la Luna" i la "Clau Gaudí" ja us explicare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada