L’abstenció, amb majoria absoluta.

El passat diumenge, vam viure una d’aquelles jornades de confirmació, de confirmació democràtica o bé de desmotivació, falta de credibilitat i lideratge per part dels nostres representats.

A la política tot si val, és cert, però dubtosa cultura de participació tenim si més del 50% dels electors es queden a casa o van a la platja. Tots els diaris ens informen que els barris “rojos” han estat més afectats per l’abstenció, podria ser que de tan d’esquerres que són els barris i tan de dretes els partits no hagin trobat una posició de proximitat? És més aviat que estan començant a estar farts de les mentides i les corrupcions dels partits anomenats d’esquerres?

Senbla mentida que puguem considerar legítims uns goberns municipals aprovats per menys de la meitat dels electors, que venen a representar un 30 % aproximadament de la població amb majoria d’edat laboral. Per una banda els joves de 16 i 17 anys sembla que són bons reclams per a les promeses electrolas, i tenen edat de cotitzar, però encara són massa infantils per votar, no saben el que volen i, encara menys, tenen capacitat per entendre el discurs polític. Sembla patètic, oi que si? I Per una altra banda hi han els que, com els joves, som bones armes electorals i estem condemnats a ser crítics destructius, els immigrants. Hem estat en boca de tots els partits, hem sigut un arma de destrucció política i mediàtica, i tenim la total negació del dret al sufragi.

Ningú ho reconeix, però tots els grans partits necessiten l’immigració. Els que ens criminalitzen volen mantenir la por social a l’extranger com a eina de perpetuació del seu poder, si en tenen, i de reconquesta si ja l’han perdut. Els que anomenem d’esquerres necessiten fer llenya amb el futur dret a vot dels immigrants, que començo a creure que és una malaltia amb símptomes pre-electorals, però mai post-electorals.

En tot cas l’abstenció i el dret arbitrari al vot, han sigut el grans guanyadors, seguits de prop per els pactes entre partits que fa sols uns dies airejaven els draps bruts dels uns i els altres. Davant d’aixó, el ciutadà no pot fer més que anar cap a la platja i deixar que aquest mon podrit continui el seu pas per un corriol cada cop més aliè a les problemàtiques reals dels ciutadans.