Per fi desemmascarats.

Semblava que haviem d'aguantar molt més temps les mentides i falcies dels polítics, semblava que mai veuríem un polític dient públicament el que pensa respecte la immigració, fins hi tot ens hem trobat a molts qüestionant les més que repetides acusacions vers els polítics, que eren uns mentiders, que perseguien els estrangers, que ens criminalitzaven com a immigrants, que la manobre els era rentable... Però quant tot plegat semblava que eren acusacions infundades per quatre radicals pro immigrants, tres hippies anclats a la Eivissa dels anys del franquisme que somiaven truites amb molta ceba, dos estrangers amb massa temps lliure per ganduls i un d'adinerat, arriba Berlusconi i fart de mentir, sent remordiments i ens confessa que un immigrant que arriba de manera il·legal a territori italià es el mateix que un delinqüent.

No entraré a avaluar el concepte de delinqüent que té el govern de la república d'Itàlia, però el que si que tinc molt clar és que cap persona pot ser delinqüent pel simple fer de ser persona, de la mateixa manera que no arribo a entendre que una persona pugui ser il·legal, soc incapaç d'entendre que una persona humana engendrada per altres humans pugui arribar a ser il·legal. Tot i la meva capacitat d'entendre que hi han mecanismes d'entrada als països que siguin il·legals dubto que la solució passi per fer fora els estrangers i fer créixer una onada de violència i de xenofòbia al país.

El recentment nomenat Primer Ministre italià, no ha fet més que encendre una metxa de dimensions desconegudes per a molts entre els quals evidentment no s'hi conten els seus assessors que de ben segur que han calculat al mil·limetre les conseqüències d'aquest decret. Que per altra banda tampoc s'han fet esperar gaire, linxaments a barriades de gitanos italians, acomiadaments improcedents a treballadors infravalorats que no disposen de papers o encara pitjor, de mitjans per defensar-se de la maquina de trinxar italiana.

A banda de la incomprensió que em desperta la llei en si, em desconcerta excessivament el fet que en tan sols un mes haguí pogut idear la llei més adient, l'haguí tramet, aprovat i aplicat amb aquesta celeritat amb la que deu fer tot, però en canvi ha estat incapaç de solucionar la merda que és menja la ciutat i els ciutadans de Nàpols, promesa feta en plena campanya que tan sols a fet efectiva avui a la zona on ha dirigit el seu primer consell de ministres, i deixant mes de tres tones de brossa escampada a les portes no només de les llars particulars, sinó també a les portes d'escoles, mercats o llars d'infants. Tot plegat repugnant.

El "signore" vol demostrar la supremacia dels italians, i sobretot demostrar públicament que no li tremola res en signar certes lleis ni per por ni per efectes secundaris de les seves més que habituals visites als cirurgians, plàstics evidentment. El que Berlusconi no admet en tot això es la por que sent al "petó de la mort" de les màfies que l'han ajudat a ser on es. El que no admet és la por als forts del país com "la Camorra", i per això la pren amb els febles, conscients que fa anys que ens han ficat el temor al cos, conscient que els febles tenim por fins i tot que ens acusin de robar l'aire que respiren als "bons del film".